Una jornada dolenta a l’Institut, una discussió amb els pares o haver d’aguantar el meu
germà Jordi més segons del compte... La millor medicina per a les crisis adolescents té un nom:
Palau Blaugrana. Quan tinc la sensació que res no va bé, miro el calendari. Si veig que aquell
vespre hi ha activitat al Palau, estic salvada.
No faré servir la paraula màgia, perquè sé com es posa el
Talp Wembley quan la sent. Però ningú em pot negar que
al Palau hi ha un clima especial, diferent. Al Palau les remuntades són possibles i tot té solució.
Diuen que el Palau és un edifici recollit, cobert i sonorament perfecte. Si a això hi unim
una afició optimista i entregada, no m’estranya que els rivals s’acostin al Palau com
si fessin cap al llogaret d’Astèrix i Obèlix. El Barça, a casa seva, és un poble
irreductible, difícil de tòrcer, com diu l’himne.