FCBARCELONA.CAT

El nus a l’estómac es multiplica per dos, la suor passa de freda a gelada i el cor no va a 100, sinó a 200. Els partits contra el Reial Madrid es converteixen en finals.

La rivalitat esportiva entre el Barça i el Madrid ve de molt lluny. I m’ensumo que la premsa hi va tenir alguna cosa a veure. Tot i així, hi ha un parell de fets que van posar molta llenya al foc.

Kubala no era l’únic jugador boníssim que corria pel món als anys cinquanta. També hi havia Di Stéfano. Era argentí i movia la pilota com si ballés un tango. El Barça el va voler fitxar. Però quan semblava que tot estava llest perquè vestís de blaugrana, una sèrie de decisions estranyes i injustes van fer que l’avió volés fins a Madrid. Di Stéfano vestiria de blanc i portaria anys de glòria al Reial Madrid. Pel que sembla, a algú que no era ben bé del Barça se li van posar els pèls de punta quan es va imaginar Kubala i Di Stéfano junts a l’equip català.



Barça-Madrid. Rifé (del Barça) fa una falta fora de l’àrea a Velázquez (del Madrid). Però l’àrbitre Guruceta Muro xiula penal. De cop i volta, al camp van començar a ploure els coixinets plens de sorra que es posaven als seients. Hi va haver gent que va saltar al camp. La policia va intervenir amb contundència i el partit va acabar com el rosari de l’aurora. Tot i que només va ser una decisió arbitral, moltes persones s’ho van prendre com un atac contra Catalunya i una manera de dir que els catalans sempre tenien les de perdre.



Quan el periodista Joaquim Maria Puyal va veure els espectadors del Reial Madrid aplaudir un gol de Ronaldinho al Bernabéu, va dir: “Ara ja em puc morir”. I és que, segurament, és l’última cosa que imagines veure fer al teu etern rival esportiu.