10.06.2010 11:30

El Barça i l'elecció dels presidents (I)

Manel Tomàs

La manera d’arribar a la presidència del Barça ha anat variant al llarg del temps. Avui dia no es contempla cap altra opció que les eleccions democràtiques, però no hem d’oblidar que això es fa així només des de l’any 1978.

Quan Joan Gamper i onze amics més fundaren el FC Barcelona el 29 de novembre del 1899 el primer que es va fer va ser triar el primer president de la nova entitat. Gamper va refusar tal honor i va proposar al seu home de confiança, l’anglès Walter Wild . Tothom va estar d’acord per unanimitat.

Els socis van triar el president en assemblea fins l’any 1936

A partir d’aleshores es va establir una mena de rotació, amb etapes presidencials curtes –màxim dos anys– i transmissió de poders pactades entre amics i per consens general. Les assemblees de socis votaven per sufragi universal però no solien discutir massa l’ordre del dia referit a la l’elecció del president.

Arcadi Balaguer , escollit el desembre de 1925, va ser el primer president imposat per les autoritats, després del tancament del camp de Les Corts que va tenir lloc el mes de juny. Posteriorment, els successius presidents van haver de lidiar amb les difícils circumstàncies de l’època, però sempre amb el suport majoritari dels socis, que els escollien a les assemblees de manera automàtica.

Comitè d’Empleats a la guerra

Començada la Guerra Civil, la mort del president Josep Sunyol va provocar que el 15 d’agost del 1936 es formés un Comitè d’Empleats per tal de dirigir els destins del Barça. El 29 de novembre del 1937 Francesc X. Casals vas prendre possessió com a nou president del club, sent Sunyol a títol pòstum el president “absent”. Casals no va ser triat en cap assemblea sinó en una reunió de la junta directiva. A causa del conflicte bèl·lic, no se celebraven assembles des de l’any 1935.

Presidents nomenats a dit des de Madrid

En acabar la guerra una Comissió Gestora va regir el club fins que el 13 de març del 1940 la Delegación Nacional de Deportes va nomenar Enrique Piñeyro nou president del Barça. Amb el nou règim franquista en un principi van ser les autoritats esportives espanyoles les encarregades de triar al president barcelonista. El soci no tenia dret a res, ni tan sols a reunir-se en assemblea.

Una liberalització dels reglaments va permetre que el 20 de setembre del 1946 els propis directius barcelonistes triessin com a nou president Agustí Montal Galobart , el qual va convocar assemblea pel juliol del 1948, per bé que el règim només va permetre la presència de l’1% del total de socis. Va ser ratificat per aclamació i l’any 1952 va traspassar el poder al directiu Enric Martí Carreto . Aquest només va poder exercir com a president un any escàs, ja que el 22 de setembre del 1953 va dimitir arran de la injusta resolució del “cas Di Stéfano”

Eleccions pseudodemocràtiques

Com a compensació per la pèrdua de Di Stéfano, el règim franquista va permetre que per una vegada els socis del Barça poguessin triar democràticament en unes eleccions el seu president. El 14 de novembre de 1953 tots els socis majors d’edat amb dos anys d’antiguitat (tots menys les dones, que estaven excloses) van escollir com a nou president Francesc Miró-Sans . Aquella experiència electoral va estar adulterada pel fet que no es comprovava que el votant fos el soci titular, la qual cosa va donar lloc a la picaresca més absoluta. De fet, fins i tot era permès presentar-se a la mesa electoral amb més d’un carnet.