LUIS SUÁREZ

Considerat per un dels millors jugadors de la història del futbol espanyol, Luis Suárez (la Corunya, 1935) va ser peça clau del Barça de la segona meitat dels 50, però va marxar en ple èxit i el seu esclat definitiu el va viure fora del nostre club.

Fitxat del Deportivo de la Corunya, ‘el gallec d’or’, com ben significativament era conegut, era un interior esquerra que ho tenia tot com a futbolista: tècnica superior, habilitat insuperable amb la pilota als peus, visió privilegiada del joc i gran capacitat rematadora. Principalment, però, destacava per la seva elegància en el joc. D’ell s’hauria pogut dir que podia jugar amb esmòquing.

El Barça del tècnic Helenio Herrera (1958-60) deu bona part dels seus èxits al segell del fi migcampista gallec, que tanmateix va haver de suportar la pressió d’una artificiosa campanya mediàtica i popular que va dividir els afeccionats culers entre partidaris de la seva persona (suaristes) i de Kubala (kubalistes), quan en realitat els dos cracs eren bon amics.

L’any 1961, poc després d’haver guanyat la Pilota d’Or, la crisi econòmica que patia el club en va forçar el traspàs a l’Inter de Milà per 25 milions de pessetes. Això va succeir en el moment més inoportú, cinc dies abans de la desgraciada final de la Copa d’Europa que el Barça va perdre davant el Benfica, a Berna. Ja desvinculat del FC Barcelona, va assolir la glòria a l’equip italià, amb dues Copes d’Europa i molts altres títols.