De Les Corts al Camp Nou (1922-1957)

El camp de Les Corts, inaugurat el 1922, és el principal escenari del creixement del club i de la seva primera edat d'or (1919-1929).

És el lloc dels grans èxits esportius, però també de la crisi de la dècada dels trenta; el camp és clausurat per la Dictadura de Primo de Rivera i també es va convertir en una mena de desguàs militar a la fi de la Guerra Civil. Però també és l’estadi que va viure la represa de l’entitat, el creixement espectacular del nombre de socis (els 20.000 es superen el 1944 i els 30.000, el 1952) i els èxits esportius del Barça de les Cinc Copes, amb Ladislau Kubala fent de les seves. Samitier als anys 20 i Kubala als anys 50 van ser els grans astres que van il·luminar futbolísticament un camp que va marcar decididament la història blaugrana.

Comença l'etapa gloriosa: el camp de Les Corts

La primera edat d'or del club (1919-29) significa l'explosió d'un vertader equip de somni, en què sobresurten figures de la magnitud de Samitier, Alcàntara, Zamora, Sagi, Piera i Sancho. En aquesta situació, l'afició pels colors barcelonistes es desborda a la vegada que augmenta la identificació, ja indissoluble, del club amb el sentiment catalanista.

El 20 de maig de 1922 se celebra la inauguració del camp de Les Corts, un magnífic estadi amb una capacitat inicial de 30.000 espectadors, que en successives ampliacions la van doblar fins a 60.000. En la celebració de les Noces de Plata (1924) -el cartell oficial és obra de l’artista valencià Josep Segrelles-, el FC Barcelona pot presumir de tenir 12.207 socis i un futur esplendorós. Anys després, el Barça guanya la primera edició de la Lliga espanyola (1928-29) i tanca d'alguna manera aquesta etapa gloriosa. El balanç és impressionant: des de la inauguració de Les Corts s'havia guanyat, a més d'aquest primer campionat de la regularitat, el Campionat de Catalunya 1923-24, 1924-25, 1925-26, 1926-27 i 1927-28 i el Campionat d'Espanya 1924-25, 1925-26 i 1927-28, aquest últim de manera èpica, després de dos desempats amb la Reial Societat i una actuació heroica del porter barcelonista Platko, que va quedar glossada en un immortal poema de Rafael Alberti.

Temps difícils

Com a contrapunt negatiu, el Barça pateix la febre anticatalanista de la Dictadura de Primo de Rivera: el 14 de juny del 1925, en un partit d'homenatge a l'Orfeó Català, el públic xiula l'himne espanyol. Com a represàlia, el club és clausurat per sis mesos -posterioment reduïts a tres- i Gamper ha d'abandonar la presidència de l'entitat per sempre més. Morirà cinc anys després, el 30 de juliol del 1930. Malgrat que disposa de figures com Ventolrà, Raich o Escolà, la decadència del club en la dècada dels 30 és un fet i es materialitza en tres crisis: financera, social (baixa constant del nombre de socis) i esportiva, a nivell estatal (encara que al Principat es guanyen els Campionats de Catalunya 1929-30, 1930-31, 1931-32, 1934-34, 1935-36 i 1937-38, aquest últim en plena Guerra Civil).

L'efecte de la Guerra Civil

L’esclat de la Guerra Civil el 1936 té una primera víctima barcelonista: el president Josep Sunyol és assassinat per soldats franquistes el mes d’agost. A banda d’aquesta tràgica circumstància, la vida de l’entitat es ressenteix molt pel conflicte bèl•lic. El 1937 l’equip fa una gira miraculosa per Mèxic i els Estats Units, i molts jugadors no tornen. El 16 de març del 1938, la caiguda d'una bomba llançada per l'aviació feixista sobre la seu social del FC Barcelona provoca greus destrosses. Pocs mesos després, l’ocupació de Barcelona per els tropes franquistes comporta nombrosos problemes per un club que s'ha convertit en un dels grans símbols de Catalunya. Així doncs, el març del 1940 va ser nomenat president un home d'indubtable fidelitat al règim, Enric Piñeiro, marqués de la Mesa de Asta. A més, l'entitat passa a denominar-se Club de Futbol Barcelona, forma espanyolitzada que substitueix l'anglòfona Futbol Club Barcelona (aquest greuge no es repararà fins al 1973) i les quatre barres de l'escut van quedar reduïdes a dues fins a l'any 1949, quan es va recuperar el format original.

De la promoció a la primera Copa Llatina (1949)

En la dècada dels quaranta el Barça remunta gradualment una crisi que gairebé el porta a la Segona Divisió el 1942 però l'equip, després de guanyar la Copa, salva la promoció. Un any després, el 16 de juny de 1943, l'escàndol de Chamartín, una golejada soferta en terreny madridista mediatitzada per les amenaces arbitrals i policials, provoca la dimissió de Piñeiro, un home del règim, però honest. La sortida del túnel arriba amb la conquesta de les Lligues de les temporades 1944-45, 1947-48 i 1948-49 i de la Copa Llatina de 1949, una competició precedent de la Copa d'Europa que constitueix el primer gran èxit internacional del club. El FC Barcelona celebra les Noces d'Or l'any 1949 en plena expansió, amb 24.893 socis i un palmarès de 21 Campionats de Catalunya, nou Copes i quatre Lligues.

Kubala i les Cinc Copes

L'arribada del crac Ladislau Kubala, el juny del 1950, converteix el FC Barcelona en un conjunt imparable i deixa petit el camp de Les Corts. Entre 1951 i 1953, el Barça guanya tots els títols en joc (les Lligues 1951-52 i 1952-53 i les Copes 1950-51, 1951-52 i 1952-53). En aquest cicle triomfant està marcada amb lletres d'or la temporada 1951-52, la de les Cinc Copes: Lliga, Copa, Copa Llatina, Eva Duarte i Martini Rossi. La davantera màgica d’aleshores era la formada per Basora, César, Vila, Kubala i Manchón. A més, Joan Manuel Serrat va immortalitzar, en una de les seves cançons, el quintet atacant de la temporada següent: Basora, César, Kubala, Moreno i Manchón.