12.05.2009 16:27

Hesp: Records de l’últim heroi de Copa

Txemi Terés

El 29 d’abril del 1998 Ruud Hesp va entrar a la història del barcelonisme després d’aturar-li a Eskurza el llançament decisiu a la tanda de penals.

Aquella aturada va significar alguna cosa més que un títol, ja que va suposar que el Barça aconseguís el doblet –Lliga i Copa del Rei– després de 39 anys.

Tot i el triomf final, Hesp recorda que en aquell partit van patir força davant el Mallorca, un equip sobre el paper inferior però que va aconseguir portar el Barça fins al límit, fins a l’èpica del penals, gràcies a la gran actuació del seu homòleg a la porteria rival Carlos Roa, potser el millor jugador d’aquell partit.

Després de tants anys, quin és el primer record que li passa pel cap quan pensa en aquella final?

“Doncs el primer que em ve al cap és la imatge dels meus companys corrent cap a mi des del migcamp, després d’haver aturat aquell penal a Eskurza. Recordo moltes abraçades, molts crits i, a partir d’aquí, em sembla que vaig perdre una mica la noció de tot.”

I després del penal, què més recorda?

“Doncs tinc algunes imatges gravades. Després de la joia inicial, recordo com vam fer la volta d’honor a l’estadi i encara veig els rostres plens de llàgrimes de molts seguidors del Barça, sobretot gent gran, per als quals aquella victòria significava molt. En aquell moment vaig ser conscient del que havíem fet.”

A part dels aficionats, va pensar en algú en concret?

“Sí, tot d’una vaig pensar en els meus pares. Després de veure tota aquella gent gran plorant, vaig recordar que els meus pares també hi eren. I que aquesta victòria també era gràcies a ells, que tant m’havien ajudat per arribar a ser futbolista. Els vaig buscar per la grada i vaig poder agrair-los tot el que havien fet per mi. Era la culminació de tot. Aconseguir un gran títol en un club com el Barça. Va ser un dels moments més emocionants.”

Aquesta emoció final va ser la conseqüència d’un partit en què es va patir molt?

“Per descomptat. Va ser un partit amb molta tensió. Ells es van avançar en el marcador i tot es va complicar. Nosaltres érem els favorits però el Mallorca d’aquella època tenia un equip molt competitiu, molt complicat de batre. I ho van demostrar. Defensivament van estar molt bé.”

Destacaria algun jugador del Mallorca?

“Nosaltres vam tenir fe com a equip, però si algun jugador va brillar en aquell partit va ser Roa. Recordo que ho va aturar gairebé tot. Sempre l’havia considerat un gran porter, però aquell dia va tenir una actuació estel•lar. Jo potser vaig ser l’heroi però ell, sens dubte, va ser el millor d’aquella final. Fins i tot en els llançaments de penals; em sembla que en va aturar tres, un més que jo. Increïble, no? Però el títol ens el vam endur nosaltres. El futbol té aquestes coses.”

Això demostra, un cop més, que en una final no hi ha favorit?

“Efectivament. Per molt superior que siguis sobre el paper, si no surts al camp des dels primer minut amb la tensió necessària pots passar-ho molt malament. Has de estar, com a mínim, tan despert com el rival i només així és quan la qualitat individual i com a grup pot acabar decidint.”

És una lliçó per aquesta final?

“Jo crec que el Barça és el clar favorit. Però un cop més, ho ha de demostrar. Si surt concentrat des del primer moment, no patirà gaire. Però si deixes que l’Athletic s’ho cregui, la cosa es pot torçar. De totes maneres, després dels darrers resultats veig l’equip amb tots els recursos del món per poder acabar proclamant-se campió.”