Copa del Rei: el primer campió de la història

El nom del FC Barcelona quedarà registrat per sempre més com el del primer equip que va ser campió de la Copa del Rei de futbol sala, un torneig de l'RFEF i l'LNFS que es va estrenar aquesta temporada sota el mateix format de la Copa de futbol.

La trajectòria blaugrana en aquesta competició va ser impecable. L’equip de Marc Carmona es va plantar a la gran final de Toledo aconseguint cinc victòries en cinc partits, quatre dels quals lluny del Palau. Els de Carmona van debutar a Andorra, contra l’equip local, el BP Andorra de la Divisió de Plata (el mateix rival que a les semifinals de la Copa Catalunya), sense donar marge a la sorpresa. Els andorrans van plantar cara però Wilde, per partida doble, Lin, Igor i Carlos van fer valer la diferència de categoria entre tots dos equips i els blaugranes es van imposar per 2-5.

Cauen tres rivals de Divisió d’Honor

A vuitens de final, el Barça Alusport va haver de superar un intens derbi a la pista del Marfil. El Barça va guanyar 0-2 a Santa Coloma en un partit resolt al primer temps amb dues dianes de Saad i Javi Rodriguez. A quarts, mateixes dificultats i mateix desenllaç. També a partit únic i fora de casa, el Barça Alusport va guanyar 3-5 el Benicarló, un conjunt i un escenari sempre complicats.

Les semifinals van ser l’única ronda disputada a doble partit, però un Barça Alusport en el millor moment de la temporada va sentenciar a la primera: 2-9 al Municipal de Lugo i la tornada al Palau, que va acabar amb un concloent 6-1, va ser tot un tràmit.

Final contra Inter... i l’infortuni

En una final increïble, el Barça Alusport es va proclamar campió en vèncer l’Inter Movistar a Toledo (4-3). Els blaugranes van haver d’apel•lar a l’èpica per superar tota la mala sort en forma de lesions i un enorme rival per aixecar el títol a l’últim instant de la pròrroga. Va ser tota una demostració d’equip campió, per la seva fe infinita, per l’esforç col•lectiu, per saber aixecar-se quan semblava impossible.

Les coses no podien començar pitjor, amb un gol en fred dels madrilenys i la lesió del porter Cristian. Paco Sedano el substituïa de manera decisiva, evitant algun gol més dels verds, molt perillosos a la contra. Wilde, a 40 segons del descans, empatava, però a la segona meitat la mala sort seguia perseguint el Barça. Fernandão es marcava un gol en pròpia porteria i Chico i Wilde també s’havien de retirar lesionats.

El gol de l’empat blaugrana (Schumacher en pròpia porta) duia el partit a la pròrroga, on Inter es tornava a avançar. Però quan tot semblava perdut, un golàs de Jordi Torras i un altre de Lin van capgirar el partit, la final i el títol. Javi Rodríguez alçava un nou trofeu de campió, el tercer de la temporada. D’ara en endavant, molts més equips guanyaran la Copa del Rei, però el primer trofeu de campió reposarà per sempre a les vitrines del Museu.