06.10.2008 12:11

Dos blaugranes paralímpics

Gustau Galvache / Sònia de Alba

Xavier Porras i Rosalía Lázaro són esportistes del FC Barcelona. Tots dos són atletes que han competit als Jocs Paralímpics de Pequín. Una medalla de bronze, un diploma olímpic i una setena posició és el bagatge que hi van obtenir.

Xavier Porras és un olotí nascut ara fa 27 anys i un especialista en el triple salt i el salt de llargada. Rosalía Lázaro, madrilenya de 33 anys, viu a Barcelona des de fa temps i combina la seva feina com a gerent de la federació catalana d’esports per a cecs amb l’atletisme. Aquest esport és la passió de tots dos.

Tot i que el futbol sempre ha suposat un gran atractiu per a Xavi, els Jocs Olímpics de Barcelona 92 i veure Carl Lewis corrent van fer bategar el seu cor amb prou força per saber que el tartan seria el seu hàbitat.

Malgrat patir una deficiència visual degenerativa, l’esport sempre li ha aportat molt i ha volgut mantenir aquesta vocació en primera línia. “Xavi és molt perseverant. Ell s’ha format com a esportista. Té molt assumida la seva discapacitat i té unes ganes enormes de fer activitat física. Això ha estat el seu gran valedor”, explica el seu entrenador, Miquel Àngel Torralba.

En el cas de Rosalía, “s'ha entrenat a alt nivell des de petita i les seves aptituds són notables”, contrasta el tècnic.

I és que tots dos són uns abanderats de l’esport de discapacitats. I tots dos són del FC Barcelona.

Ambiciosos de mena

Porras i Lázaro van ser presents als Jocs Paralímpics de Pequín. Amb un bronze al triple salt i un quart lloc al salt de llargada, Xavi Porras encara pensa que podria haver estat millor el seu registre. “Els esportistes sempre ens demanem més”, comenta. De fet, al salt de llargada es va quedar a 21 centímetres del podi i al triple salt tampoc no va estar gaire lluny de lluitar per la plata.

Tot i així, el mateix atleta reconeix que el nivell és molt alt i que el simple fet de poder competir a El Niu, com es va batejar l’estadi olímpic, "on s'hi va batre el rècord dels 100 metres llisos dels Olímpics, i de quina manera!, és una experiència increïble i al·lucinant”.

Rosalía Lázaro posava punt final a la trajectòria internacional a Pequín. Per això no pot contenir les llàgrimes quan exposa les sensacions per no haver pogut penjar-se cap medalla (va acabar setena ). “Encara em costa assimilar-ho”, diu amb la veu entretallada la madrilenya, que fa el cor fort i segueix explicant: “Sempre ho dónes tot. I tens un mal dia, un dia fluix i la feina acaba a la brossa”.

Lázaro ha estat present en quatre Jocs Paralímpics i ha aconseguit tres medalles: dues de plata i un or. A més, ha batut set vegades el rècord del món al salt de llargada. “Suposo que els nervis per saber que era la meva última paralimpíada em van trair”, es desfoga l’atleta.

Segell Barça

Fa molts anys que el Barça té secció d’atletisme, però córrer amb la samarreta del FC Barcelona i ser discapacitat encara sobta molt.

“La gent et mira i et diu que com és això que un cec corri al Barça. Però evidentment no és incompatible. És molt bo per al club i per a l’esport”, assegura Rosalía.

Ara bé, en el seu cas vestir-se de blaugrana té morbo. “La primera vegada se’m va fer estrany, perquè tothom assimila que la gent es vincula al club de la ciutat d’on ha nascut. Però per què no puc ser de l’equip de la ciutat on visc?”, es qüestiona la blaugrana.

Per Xavi Porras ser culer ve de família. “He de reconèixer que quan un dissabte el Barça ha perdut i jo he de saltar diumenge em costa”, confessa el saltador d’Olot, i deixa anar un categòric: “Per mi és un orgull posar-me el xandall del FC Barcelona”.

Un guia, un amic

La vida d’un esportista professional exigeix un rigor, una programació estricta. En el cas d’un atleta discapacitat, com Xavi i Rosalía, tenir un guia és primordial.

“La principal funció del guia és córrer al costat de l’atleta cec, vas lligat amb una cinta a ell, l’informes de com va la cursa, de quan queda... Està prohibit tirar de l’atleta i ell ha de creuar la línia de meta abans que tu. Durant el dia a dia l’ajudes en els entrenaments i concentracions”, relata Raül Sabaté, guia de Xavi Porras.

Sabaté ha exercit l’atletisme durant molts anys. La seva especialitat eren els 400 metres i quan va decidir deixar la pràctica a les pistes va conèixer Porras, que buscava un guia: “Ha estat una bona manera de seguir vinculat a l’atletisme a l’hora que mantinc el meu propi nivell”.

Però són moltes hores treballant plegats i la interacció de moviments i la sincronia tant a les curses com a fora dels estadis s’aconsegueix. “Si no hi és, es crea. A més, deixes de ser un referent tècnic i acabes fent les mateixes bromes”, explica Sabaté.

Fes clic aquí per accedir al lloc web de Xavier Porras i Rosalía Lázaro.