UNA DIVISA HISTÒRICA

La divisa més que un club té una data precisa d’encunyació i un primer autor.

Va ser el president Narcís de Carreras, en el seu discurs de presa de possessió, el gener del 1968, el primer a utilitzar aquesta divisa per a definir la transcendència social que el FC Barcelona tenia a Catalunya. I, uns anys més tard, l’any 1973, a la campanya per a la seva reelecció com a president de l’entitat, Agustí Montal i Costa li va donar la fórmula definitiva a l’adoptar-la com a eslògan electoral. El Barça és 'quelcom més que un club de futbol', va ser l’eslògan d’Agustí Montal a les eleccions en què va guanyar a Lluís Casacuberta.

Gamper, clau

Tanmateix, les arrels del 'més que un club' són molt més profundes. Va ser un propòsit induït pel fundador Joan Gamper, durant la seva primera presidència del 1908. L’episodi en què Gamper va agafar les regnes del club, evitant-ne així la dissolució en una assemblea dramàtica, és força conegut. De fet, el gest de Gamper de salvar el club de la dissolució ha tapat sovint l’acció realment fonamental que va fer. Aquell 2 de desembre del 1908, davant de la deserció col•lectiva, Joan Gamper es va aixecar per dir que “el Barcelona no pot ni ha de morir. Si no hi ha ningú que ho intenti, jo tot sol assumiré la responsabilitat de tenir-ne cura d’ara endavant”.

Gamper, que havia fundat el club, ara el salvava de la desaparició. Però molt més determinant per al futur del club va ser la seva acció de govern. A l’objectiu fundacional del club, el de la pràctica esportiva, n’hi va afegir un segon: el de convertir-se en un club catalanista i servir activament el país. Per això va acostar el club als sectors políticament actius del catalanisme i no va dubtar en cap moment a sortir en defensa de la identitat i els drets nacionals de Catalunya. Fos en suport de l’autonomia de la Mancomunitat o fos per a la consecució dels Jocs Olímpics per a Barcelona.

El programa d'’esport i ciutadania' del president afusellat Josep Sunyol durant els anys de la República o les accions del president Agustí Montal, de fer que el FC Barcelona donés suport a la campanya del 1977 per a l’Estatut d’Autonomia i convidar el president de la Generalitat restaurada Josep Tarradellas al Camp Nou pocs dies després de tornar de l’exili, van ser traduccions pràctiques del 'més que un club'.

Expressat als Estatuts

L’esperit amb què Gamper va empeltar el FC Barcelona a partir del 1908 –any que es pot considerar com el de la “refundació” del club–, ha perdurat fins avui i és ben present en els Estatuts vigents. Efectivament, en el seu article 4t, de l’àmbit funcional, se cita com a segona finalitat del club, “complementàriament, la promoció i la participació a les activitats socials, culturals, artístiques, científiques o recreatives adients i necessàries per mantenir la representativitat i la projecció pública de què gaudeix el club, fruit d’una tradició permanent de fidelitat i servei als socis, als ciutadans i a Catalunya”.

'Més que un club' a Espanya

Per raons distintes, però no contradictòries, per a molts ciutadans de la resta de l’Estat espanyol, el FC Barcelona també ha estat vist com a 'més que un club'. Si en el cas català el punt d’arrencada l’hem de situar en una decisió conscient de la directiva, més ben dit, del seu president Joan Gamper, en el cas espanyol el moviment prové de baix. Són els sectors de les classes intel•lectuals i dels polítics d’esquerra els qui es fan del Barça pel seu paper de valedor dels drets i les llibertats democràtiques.

El punt àlgid d’aquest moviment es produeix durant la Guerra Civil espanyola i sota el règim franquista. Hi ha episodis que són clau com els de la gira americana, en què l’equip és rebut com a ambaixador de la República, o el de la vaga dels tramvies del 1951, que els seguidors culers ajuden guanyar davant l’astorament de les autoritats franquistes que no entenien com aquell diumenge, en què plovia a bots i barrals, sortien de les Corts després de guanyar el Santander per 2 a 1 i no agafaven els tramvies. Episodis com aquests van fer que el FC Barcelona transcendís la seva representativitat catalanista per a molts sectors del progressisme espanyol.

El franquisme explica el 'més que un club' a la resta de l’Estat espanyol. Però només l’explica en una part. Perquè també és una realitat que venia d’una mica més lluny. Determinats intel•lectuals espanyols, com el poeta Rafael Alberti, ja s’havien acostat al club durant els anys vint; la seva 'Oda a Platko' n’és el fruit més saborós. O, almenys, s’havien acostat a la figura de Josep Samitier, un altre dels personatges clau per entendre la projecció del FC Barcelona més enllà de les seves fronteres naturals.